EDITORIAL

Aquest número d’Apunts hauria d’haver vist la llum a finals del mes de juliol passat, coincidint amb el final de les excavacions a Sant Genís de Rocafort i a Santa Margarida i la celebració de la Jornada de Portes Obertes. El context sanitari ha capgirat els plans, de manera que les excavacions arqueològiques en ambdós jaciments s’han vist alterades en el seu calendari o en el seu format, i les Jornades presencials no s’han pogut realitzar. Per això hem preferit esperar a culminar les dues intervencions i fer coincidir la publicació amb la celebració de les Jornades Europees de Patrimoni, si bé tampoc ho podem fer de manera presencial.

Es va dir reiteradament en el moment de la crisi econòmica que va arrencar el 2008, i ho tornem a sentir ara, que “de les crisis se’n surt reforçat”. Potser amb un optimisme menor, davant la crisi sanitària actual l’eslògan ha estat menys agosarat i ens conformem amb un “ens en sortirem”. La història ens mostra una realitat menys optimista en relació als dos tipus de crisi. No és cert que ens en sortirem i serem més forts perquè malauradament hi ha una part de la població que no se n’ha sortit de la crisi econòmica i un munt de persones lamentablement han perdut la vida a causa de la Covid-19.

Tot plegat són eslògans grandiloqüents, que potser estan bé quan un s’adreça a la tropa abans de la batalla, però la cosa, malgrat el llenguatge bel•licista (que afortunadament ha anat perdent força amb el pas dels mesos), no va d’això. Els tòpics no poden amagar que sortir-se’n, que ens alguns casos vol dir sobreviure, solament ens enfortirà si a més som capaços d’analitzar les causes d’allò que ens afecta individualment i col•lectiva. En definitiva, solament aprendrem si partim d’un bon diagnòstic i, per aconseguir-lo, ens cal formular-nos bones preguntes.

A molts responsables polítics que ara han de fer front a la gestió de la situació els hem sentit dir que aquesta era inèdita. En això passa com amb els dos eslògans esmentats: la història no ho desmenteix però ho matisa, i no poc. Sense cap mena de dubte, una societat com l’actual no havia existit mai fins ara i la història, diguin el que diguin, no es repeteix, però aporta pistes rellevants des del coneixement de les societats del passat. Per tant, aquesta afirmació tant rotunda en quan a la novetat fa pensar més aviat en una justificació per eludir responsabilitats, quan no per amagar la incompetència. De ben segur que cap de nosaltres no voldria ser a la pell dels que ara han d’afrontar la situació des de la seva responsabilitat pública, però ja hem tingut ocasió de veure diferents maneres d’actuar. Des de la negació i la prepotència, fins la més absoluta responsabilitat comptant amb el coneixement aportat pels experts. I aquests experts precisament el que fan és formular-se preguntes que permeten determinar què sabem i què no sabem. Quines són les limitacions i les potencialitats, quines són les estratègies d’acord amb l’experiència disponible.

Aquesta experiència solament és útil quan s’ha sistematitzat, i això precisament és el que fa la ciència a través de la recerca. Però quan parlem de ciència no podem pensar solament en les relacionades amb la salut perquè aquesta és el resultat d’un seguit de factors on intervé la sanitat però també molts altres: renda, qualitat de l’habitatge, alimentació, formació...

La nostra societat és més complexa que mai, sense que això s’hagi d’interpretar negativament. Més aviat al contrari. Però per fer-la avançar i reduir les desigualtats, més que mai ens cal comprendre, fer-nos preguntes i cercar les respostes en el coneixement, que mai es pot basar en simplificacions barroeres. El nostre camp, el de la recerca històrica, ens ajuda a construir un coneixement col•lectiu imprescindible per afrontar la complexitat. L’objectiu de la recerca històrica no és altra que aquest, allunyat dels tòpics que la manipulen i utilitzen com a instrument per bastir relats èpics o alimentar la nostàlgia d’un passat imaginari.