Llegeix el núm. 10 del nostre Butlletí APUNTS



MARGARITOS

Mikel Soberón

Em demanen que escrigui quatre línies sobre el que recordo o més aviat sobre allò que Santa Margarida ha suposat per a mi. En aquest tipus de peticions sempre es corre el risc de caure en el melodrama o repetir tot allò que altres ja han dit. Potser a diferència d’alguns, però de manera semblant a d’altres, vaig arribar a Santa Margarida des d’un mica lluny, des d’Euskalherria. Sense cap mena de dubte vaig entrar a Catalunya a través de Santa Margarida i encara no hi he sortit. Ni de bon tros sóc el primer que es queda engolit per la mediterrània, però m’agrada pensar que darrera d’una llista d’insignes personalitats, molt molt al final també hi sóc jo, fent el que es pot.

Per raons que ara no venen el cas la meva visió d’aquest país, més enllà dels coneixements que formen el concepte estrany de cultura general, es limitava als llibres de “Elige tu propia aventura” i els llebrers afganesos, aquest esser barreja de gos i mopa. Amb aquesta preparació i gràcies a la invitació de Pablo del Fresno, vaig començar a patir el que de debò és la calor de juliol a Martorell, les estratigrafies resseques sense colors definits o les gloses fisiològiques de gust dubtós; però també a meravellar-me del color vermell de la pedra de Santa Margarida, de la innaccessibilitat boscosa de Sant Genís de Rocafort i el Castellvell de Rosanes, de les tempestes que només duren cinc minuts o de com el Pont del Diable manté la seva presència malgrat el formigó i asfalt que l’envolten. Vaja, en conjunt un munt de coses que no havia vist mai.