Aquesta III campanya forma part del Projecte de recerca arqueològica integral al Priorat de Rocafort: jaciments de Sant Genís i Santa Margarida (Martorell) 2018 – 2021 i s’ha realitzat entre els dies 7 i 18 de setembre d’enguany, després d’haver ajornat la programació inicial pel mes de maig.

L’excavació fora de l’àmbit de l’església, i especialment en el sector que enguany s’ha començat a excavar, obliga a prendre mesures de seguretat addicional atesa la topografia sobre la qual s’assentava el monestir, distribuït en tres terrasses a diferents nivells. Igualment això dificulta l’evacuació de les terres, que cal anar desplaçant des de les terrasses superiors cap a les inferiors.

Just coincidint amb el final de l’any 2020 i a les portes del 2021 publiquem aquest nou número del nostre butlletí. Un moment idoni per recapitular com ha estat l’any que s’acaba i com des del CEM encarem el que és a punt de començar.

És ja un tòpic dir que el 2020 ha estat especial en tots els sentits i ha capgirat bona part del que teníem programat. Malgrat això, estem satisfets de com hem pogut superar les limitacions derivades de les mesures sanitàries i dur a terme els treballs de recerca programats i desenvolupar un pla de difusió que vam haver de replantejar per adequar-lo a un entorn online que no ens desconnectés d’aquelles persones que participen de les nostres propostes.

Alfred Mauri Martí

Barri a barri. La construcció urbana de Martorell és fruit d’un llarg procés que comença al segle XI amb un primer nucli que s’articula a banda i banda del camí, en el tram entre el riu Anoia i l’actual plaça de l’església, que progressivament s’estendrà fins a tocar el Llobregat, en direcció al Pont del Diable i el Congost. El nom original de cada carrer ens ho recorda, especialment l’anomenat ja al segle XVII com a carrer Nou (actual de Pere Puig).

Alfred Mauri Martí

Als humans ens agraden les històries. L’atracció pels contes durant la infància s’estén en l’edat adulta a la novel·la, el teatre, el cinema, les sèries... Necessitem històries, reals o de ficció, que ens acompanyin ja sigui com a referents o simplement pel lleure. I una part d’aquestes històries es construeixen sovint en relació a esdeveniments històrics. De fa temps, l’anomenada novel·la històrica o les sèries basades o inspirades en fets o períodes històrics gaudeixen d’un èxit notable que, sense posar-los en qüestió en quan al seu objectiu i finalitat, cal no confondre amb el coneixement que deriva de la recerca històrica.

 Amb el pas del temps la investigació històrica ha evolucionat tant pel que fa als seus objectius com a la metodologia, incrementant alhora el seu abast. Una història que podríem anomenar de perfil èpic, adreçada a la glorificació de personatges, nacions, esdeveniments, etc., s’ha vist superada per una recerca que es pretén més global, construïda des d’una integració de fonts i que en conseqüència, permet aproximar-se a la comprenssió i coneixement de les societats i de les seves dinàmiques des d’una perspectiva que no es limita als relats generats des del poder.

La nostra societat, altament tecnificada, s’ha vist de cop sotraguejada per l’explosió de la pandèmia provocada per la Covid-19, posant en qüestió una seguretat que ha resultat fictícia i evidenciant la vulnerabilitat davant d’un medi del qual formem part i que ens hem considerat capacitats per transformar-lo sense que això hagués de tenir conseqüències.

El canvi climàtic ha estat potser l’efecte més publicitat però els seus efectes de caràcter més lent, encara que cada vegada més accelerats, n’esmorteeixen la percepció, o directament justifiquen la negació per part d’alguns grups. La relació entre l’aparició de la Covid-19 i el canvi climàtic no és necessàriament directa, però és una conseqüència més d’un procés de desequilibri provocat per la sobreexplotació del medi. No és la primera pandèmia que patim, com veurem, però aquesta ens mostra la permanència de la nostra vulnerabilitat, solament compensada per la qualitat de l’assistència mèdica, on n’hi ha, i la capacitat de la ciència per a desenvolupar les diferents vacunes. No obstant, ambdues no són més que respostes reactives a una situació que no s’ha resolt, que es pot agreujar i que es pot repetir novament, com precisament ens ensenya la Història.

En dos dies, el 16 i 17 d’abril, vam rebre la notícia de la mort de dues persones vinculades en algun moment amb Martorell i el CEM, pel seu treball com a investigadors: Josep Baucells i Domènec Campillo. Als dos els dediquem un record de reconeixement.

Josep Baucells (Taradell, 1932 – Barcelona, 16 d’abril de 2021) es va formar al Seminari de Barcelona i posteriorment va seguir la carrera d'Història a la Universitat de Barcelona. El 1999 obtingué el grau de doctor amb una tesi sobre la vida quotidiana a la Catalunya medieval, dirigida pel professor Manuel Riu. El 1967 ocupà la plaça de bibliotecari i arxiver de la catedral de Barcelona. Més endavant acabaria convertint-se en el director de l'Arxiu Capitular de Barcelona.

Domènec Campillo (Barcelona, 1927-17 d’abril de 2021) com a professional de la medicina va ser Director adjunt del Departament de Cirurgia de la Quinta de Salut l’Aliança des de 1979 fins al 1991 i director del servei de Neurocirurgia, fins el 1993. En aquest mateix centre, associat a la Universitat de Barcelona, va ser professor de la Llicenciatura en Medicina i Cirurgia(1988-1991). A la Universitat Autònoma de Barcelona va impartir estudis de Paleoantropologia (1972 a 1987) i Història de la Medicina (1987 a 1997).

En aquest butlletí us donem compte dels resultats assolits en l’excavació arqueològica a Santa Margarida el 2021, a la vegada que ens remetem retrospectivament al 1981, ja que aquest setembre es van complir els 40 anys de l’inici de l’excavació programada al jaciment. La situació sanitària no ens va permetre fer les Jornades de Portes Obertes, que hem substituït amb la presentació de vídeos setmanals de les excavacions a Sant Genís de Rocafort i a Santa Margarida, i per tant no ho vam poder celebrar en el lloc i en el moment que desitjàvem.

L’arqueologia va néixer a redós d’una curiositat pel passat focalitzada en l’objecte i, per tant, amb un pes destacat del col·leccionisme. L’arqueologia avui s’ha tecnificat enormement, però la seva condició de ciència no l’ha adquirit per les eines que utilitza, sinó pels conceptes sobre els quals sustenta la seva acció i es defineixen els objectius. Aquest canvi, del col·leccionisme a la ciència, transcendeix l’objecte, que esdevé font històrica juntament amb tot allò que constitueix el jaciment arqueològic.