La zona excavada a Santa Margarida es va con-centrar fins l'any 2012 a l'interior i l'entorn immediat de l'església de Santa Margarida. Aquesta actuació va posar al descobert una àmplia seqüència estratigràfica que abasta des del segle V-VI fins a pràcticament l'actualitat, amb la presència destacable d'antecedents que ens remunten puntualment fins al segle IV, amb la presència d'un mil·liari atribuïble a l'emperador Magnenci.
La realització de les obres d'ampliació del peatge de l'autopista AP-7 va oferir la possibilitat d'estudiar una zona més àmplia, en la qual ja se suposava l'existència de restes arqueològiques relacionables amb la seqüència identificada a Santa Margarida.
En aquest moment, per tant, el projecte de recerca, pel que fa a excavació, presenta tres àrees diferenciades:
• l'afectada per les obres de l'AP-7, que s'ha excavat totalment.
• les àrees immediates, de possible interès
• la que correspon a l'àmbit que delimita la propietat municipal,
El moment inicial, representat per un mil·liari dedicat a l'emperador Magnenci, ens permet establir la relació amb el pas immediat de la Via Augusta que, procedent del Pont del Diable, fa camí cap al Penedès seguint la vall de l'Anoia. És precisament la presència de la via el que molt probablement propiciarà la cons-trucció de l'església paleocristiana, l'origen de la qual hem de remuntar als segles V-VI, en la seva primera fase. Una església, de capçalera tripartida que, per la presència de les estruc-tures d'un contracor, tenia segurament un caràcter martirial. En tot cas, la construcció tenia prou entitat per a propiciar la formació d'una densa necròpolis al seu entorn i, d'acord amb els resultats dels darrers treballs, també d'un conjunt d'edificacions, ara en procés d'excavació i que cada vegada es mostren més extenses.
És a l'església on documentem per ara les principals transformacions, especialment pel fet d'estar totalment excavada. Així sabem que aviat se li van adossar dues edificacions. Una pel costat sud, amb una clara funció de vestíbul funerari que acollia un nombre impor-tant d'enterraments destacats, i una segona, als peus de l'edifici, al costat sud, comunicat amb la nau de l'església mitjançant una porta oberta expressament, que per la seva dispo-sició podria haver acollit un àmbit baptismal.
L'edifici de l'església persistirà al llarg de força segles, tot i les transformacions puntuals que experimenta. De fet, no serà fins al segle XII, en el moment de la construcció de l'església romànica que se li superposa, que no desapareixerà el perfil de la planta de l'edifici original. Per tant, durant el període que porta fins a l'obra romànica, l'església primitiva seguirà en ús, si bé veu desaparèixer els àmbits adossats al sud i a l'oest.
Mentre això succeeix, sobre els nivells de la necròpolis paleocristiana es forma una necrò-polis de tipologia altmedieval, on les tombes apareixen organitzades preferentment en fila-des est-oest, a diferència de les cronològicament anteriors, que es distribueixen en alineacions successives, al costat del camí d'accés a l'església paleocristiana, situat a la banda de migdia de l'edifici. L'excavació del sector afectat per les obres de l'AP-7 va corroborar que en aquests moments inicials i fins al segle XI, els llocs d'hàbitat se situaven apartats de l'església i, fins hi tot, presentaven un distri-bució dispersa.
Contràriament, el segle XI comportarà l'ocupació de l'espai cementirial immediat a l'església per la construcció d'espais destinats a l'hàbitat, constituint el que podem identificar clarament com la sagrera, pròpia d'aquest moment i caracteritzada, a més, per la presència de nombroses sitges. L'emplaçament de la zona de necròpolis medieval pertanyent a aquest moment es correspon amb la identificada en les intervencions més recents del quadrienni 2014 – 2017. L’estat de conservació la fa altament interessant per a l’estudi de la població, tal i com es preveu en les intervencions de 2018 – 2021.
La fundació del monestir de Sant Genís de Rocafort, situat en un turó roquer proper, comportarà canvis profunds. El destacable aquí, per la seva transcendència, és el fet que la construcció de l'església romànica de Santa Margarida, dins el segle XII, comportarà una transformació absoluta no solament de l'edifici eclesiàstic, sinó també de l'entorn, amb l'arrasament i desaparició de les construc-cions que formaven la sagrera al sector de migdia. Les darreres campanyes d’excavació han posat a la vista en canvi una pervivència al costat oest, amb una amortització que es podria situar dins el segle XVI. Amb l’obra romànica comença una nova fase, caracteritzada per una nova necròpolis que envolta l'església i el predomini de l’hàbitat dispers. Això es confirma novament no ja solament per la documentació escrita, nom-brosa a partir del segle XI, sinó també per les descobertes a la zona excavada al peatge de l'AP-7, on s'ha identificat i estudiat, entre d'altres, un mas tipus torre, amb una pervivència que ens porta fins a ben entrat el segle XVI.
És en aquestes dates, que coincideixen amb un moment de canvi ben documentat, quan es porta a terme una intensa transformació del territori de l'antic monestir. Aquestes trans-formacions no tenen altre objecte que la millora de l'explotació i l'increment de les rendes que proporcionava el terme del Priorat de Sant Genís de Rocafort, un cop abandonada la vida monàstica.
Entremig sabem que els edificis monacal i parroquial es van veure greument afectats pels terratrèmols del segle XV i que serà ja al segle XVI que seran objecte de restauracions parcials, especialment intenses a Santa Margarida. La restauració comportarà en aquest cas la divisió de la nau de l'església, que perdrà la meitat de la seva superfície al sector dels peus en benefici d'un espai destinat a cementiri, mentre que a la meitat corresponent a la capçalera es refarà la coberta i es destinarà als usos litúrgics. També en aquest moment s'aprofitaran diverses estructures medievals sobre les quals s'edifica la rectoria, parcialment aprofitades després per l'actual casa de Santa Margarida.
La seqüència històrica del jaciment, exposada fins aquí de forma resumida, respon bàsicament a la que deriva de l'excavació realitzada fins ara.
Els resultats de les prospeccions geològiques i de georadar dutes a terme, palesen una extensió espacial molt superior, així com una complexitat constructiva que posa de relleu la importància del conjunt, tant pels períodes tardoantics com pels posteriors, especialment fins a la fase de construcció de l'església romànica, a finals del segle XII.
La campanya d’excavació arqueològica de 2018 a Santa Margarida es desenvolupa entre els dies 9 i 27 de juliol. Compta amb 25 participants entre els membres de l’equip de recerca, voluntaris i estudiants d’arqueologia de les universitats Autònoma de Barcelona, Barcelona i País Basc.
Els treballs es concentren a l’exterior de l’església romànica, als sectors ubicats a l’oest i al nord. En altres sectors, especialment el situat l’est, està previst intervenir-hi en les campanyes de 2020 i 2021. Els resultats confirmen la seqüència ja identificada, amb una fase d’amortització de les construccions en l’àmbit de la sagrera situades a ponent més tardana que la resta. És dins l’espai de la sagrera que s’identifiquen una fase de necròpolis anterior a les edificacions i una de posterior, així com la presència de nombroses sitges, la cronologia de les quals caldrà anar precisant. En algunes sitges i foses de tombes altmedievals s’identifiquen construccions en els nivells paleocristians.