PAS A PAS: La gestió del patrimoni, una tasca a compartir

Alfred Mauri Martí

Les polítiques de patrimoni solament poden ser efectives des de la cooperació.

Més enllà del debat sobre què és patrimoni, un aspecte que ja vam tractar en el butlletí núm. 12, hi ha dues consideracions prèvies a l’hora de parlar de la seva gestió. Una primera relativa a la titularitat dels bens patrimonials i, una altra, referida al context dels bens.

Respecte de la primera, cal tenir molt present que no tots els bens considerants patrimoni són de titularitat pública i, a la vegada, no pel fet que un be patrimonial sigui de titularitat privada, necessàriament ha de passar a mans públiques per mantenir aquesta condició.

Això, per si sol, ja evidencia que la gestió del patrimoni ha d’harmonitzar interessos que poden ser compartits, però també contraposats i, per tant, en la gestió cal contemplar la negociació davant la discrepància o el conflicte i, també, les polítiques de foment.

La consideració d’un bé com a patrimoni ja hem vist que és complexa i variable en el temps, no tant en un sentit minvant, sinó més aviat creixent. Cada vegada hi ha més elements que passen a ser percebuts com a patrimoni. Una qüestió que cal diferenciar de les descatalogacions que es produeixen en alguns casos. Un debat que per ara deixem de banda.

Aquest increment deriva de situacions que poden ser molt diverses, però ens interessa aquí en tant que introdueix una diversificació en la tipologia dels bens patrimonials que, sense deixar de tenir-hi una vinculació, supera el marc de la gestió urbanística al qual habitualment es troben lligats els instruments d’informació i de gestió del patrimoni. Caldrà tenir present aquesta transversalitat per a definir des d’un enfocament multidisciplinar els instruments i òrgans que assumeixin les competències de gestió patrimonial.

Pel que fa a la segona consideració, ens referim al context dels elements patrimonials en tant que els atorga una dimensió que va més enllà de ser una peça aïllada. És cert que, per exemple, un edifici considerat patrimoni pot estar envoltat d’altres construccions que no tenen aquesta consideració. No obstant, el seu tractament no pot menystenir la necessitat d’harmonització amb aquest entorn.

No podem considerar els elements patrimonials com a mostres descontextualitzades del passat, o d’un ecosistema, etc., sinó que formen part d’un llegat que cal integrar i respon a necessitats i demandes socials d’avui, superant un tractament merament ornamental o basat en la preservació de la singularitat.

Aquest plantejament obliga a una anàlisi de la societat en quan al significat dels elements patrimonials, que no pot estar basat en la nostàlgia, que tampoc pot esdevenir un fre a l’evolució, però els valors que aquesta aporta tampoc no es poden definir des d’un fals concepte de progrés, que massa sovint no amaga altra cosa que ignorància i/o interessos especulatius.

La superació d’aquestes dinàmiques té alternativa en el contrast de les visions i valoracions dels diferents actors implicats a través d’espais multidisciplinars i participatius.

Des del CEM estem compromesos en aquesta labor de divulgació, de reflexió, de formació i d’aprenentatge. Juts per això col•laborem en el projecte Patrimonio 3.0: Modelado Argumentativo y Conceptual para la Mejora de las Políticas de Gestión de Patrimonio Cultural (ACME), impulsat per el Instituto de Ciencias del Patrimonio del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, amb seu a Santiago de Compostela, presentat a la convocatòria 2019 de projectes I+D+1 del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats i pel qual hem rebut també el recolzament de l’ajuntament de Martorell, amb la declaració d’intenció d'adoptar les recomanacions sobre polítiques de gestió del patrimoni cultural que sorgeixin d'aquest projecte.
Esperem que aquest entorn competitiu ens sigui favorable i el projecte rebi el suport del Ministeri.