Una dinàmica inevitable?

Hem seleccionat vuit imatges, exemple cada una d’elles d’elements de patrimoni desapareguts o en perill de desaparició. No són pas tots el que podríem mostrar.

La primera imatge correspon al procés d’eixamplament del carrer del Mur els anys seixanta. Va comportar la destrucció de bona part de l’arquitectura del segle XIX que es concentrava en aquest carrer.

A la segona veiem una de les piscines de la vil·la romana de Martorell-Enllaç, avui soterrada sota un parc infantil.

La tercera correspon a la casa Montaner, a la plaça de la Vila, decorada amb la tècnica de l’esgrafiat. A primer terme es pot veure també la font que hi havia al centre de la plaça.

A la quarta veiem un dels arcs del porxo de l’hospital gòtic de Sant Joan, al carrer de Pere Puig.

La cinquena imatge ens mostra l’edifici de l’antiga central elèctrica, al carrer de Montserrat. Un edifici industrial d’estil modernista.

La sisena ens ofereix una vista aèria de la Torre de Santa Llúcia, al polígon industrial de la Torre.

A la setena, a l’esquerra de la imatge, es veu la font del segle XVII i que donava nom al carrer actual de Josep Anselm Clavé i al de la Cambreta, derivat aquest segon de la volta que cobria la font.

La vuitena imatge correspon a algunes de les edificacions industrials de l’antiga colònia de Can Bros.

Algunes d’aquestes construccions (1, 3, 4 i 5)han desaparegut de forma irremeiable, altres es troben en perill de desaparèixer en breu (6 i 7) i algunes (2 i 7) poden ser objecte d’actuacions de recuperació i posada en valor.

La destrucció d’aquests elements en alguns casos fins i tot ha tingut conseqüències socials amb  fort impacte negatiu. L’enderrocament de cases al carrer de Mur va encetar un procés de degradació dels habitatges del nucli de la Vila, les conseqüències del qual encara no s’han revertit i a les quals s’han sumat els efectes també negatius de polítiques urbanístiques expansives.

Lentament, no solament a Martorell, els nuclis antics pateixen processos de degradació per la desaparició de l’arquitectura que els caracteritza i singularitza, i per la substitució per noves edificacions de disseny estàndard, totalment descontextualitzades.

És cert que no és possible conservar-ho tot. De fet seria fantasiós no assumir les limitacions i alhora negar la pròpia evolució, que ha fet que on abans hi havia una casa del segle XVII, se n’edifiques una de modernista, posem per cas, i que avui podem considerar patrimoni..

Tot i les limitacions i sense negar l’evolució, és perfectament factible definir i aplicar polítiques que evitin les conseqüències negatives d’aquests processos d’uniformització urbanística, de desaparició del nostre patrimoni i d’informació històrica.

És possible que en alguns casos s’hagués arribat a la mateixa situació d’enderroc, però després d’un procés acurat de documentació, per exemple. En altres, la nova solució arquitectònica proposada podria haver integrat l’element patrimonial.

Quina és la qüestió que plana però sobre tots aquest casos? El fet de ni tants sols haver-se formulat la possibilitat. Una situació que entenem que solament es pot superar des de la implicació dels diferents actors i des de la multidiciplinarietat. Les eines de planejament urbanístics i la seva aplicació, ara per ara, s’han mostrar com una eina insuficient, quan no contraproduents per a la gestió del patrimoni. Hi pot haver limitacions econòmiques, però per damunt de tot, cal sensibilitat i capacitat per a una anàlisi global dels efectes de les actuacions sobre el patrimoni.